Pràctica de Ha de la fotografia


El primer procediment fotogràfic o heliogràfic va ser inventat per Niépce cap al 1824. Les imatges eren obtingudes amb betum de Judea, estès sobre una placa de plata, després d'un temps d'exposició de diversos dies.

En 1829, Niépce s'associa a Louis Jacques Mandé Daguerre en les seves investigacions.
En 1832, posen a punt, a partir del residu de la destil·lació de l'essència de lavanda, un segon procediment que produeix imatges amb un temps d'exposició d'un dia sencer.



Adreça del enllaç:


Niépce mor en 1833. Daguerre continua treballant sol i inventa, en 1838, el daguerreotip, primer procediment que comprèn una etapa de revelat. Una placa de plata recoberta d'una fina capa de iodur de plata era exposada a la cambra fosca i després sotmesa a l'acció de vapors de mercuri que provocaven l'aparició de la imatge latent invisible, formada en el curs de l'exposició a la llum.

Aquest revelat consistia en una gran amplificació de l'efecte de la llum, amb la qual cosa el temps d'exposició no passava dels 30 minuts. El fixat era obtingut per immersió en aigua, saturada de sals marines.


Hippolyte Bayard
Al juliol de 1839, un altre francès, Hippolyte Bayard, descobreix el mitjà d'obtenir imatges positives directament sobre paper. Un paper recobert de clorur de plata era enfosquit a la llum i després exposat a la cambra fosca després d'haver estat impregnat en Iodur de plata. El temps d'exposició era de trenta minuts a dues hores.







William Henry Fox Talbot

Al 1839, l'anunci de l'invent del daguerreotip va incitar a l'anglès William Henry Fox Talbot a reprendre les investigacions interrompudes dels començaments, que remuntaven al 1834.


Adreça de l'enllaç:
 http://www.blogcdn.com/www.luxist.com/media/2007/05/daguerreotype-camera_48.jpg
Al 1841, va patentar el calotip, primer procediment negatiu / positiu que permetia la multiplicació d'una mateixa imatge gràcies a l'obtenció d'un negatiu intermediari sobre un paper al clorur de plata, tornat translúcid gràcies a la cera. Com amb el daguerreotip, la imatge latent era revelada després, per mitjà d'un producte químic, el revelador: una solució d'àcid gàl·lic i de nitrat de plata. Una segona full de paper recoberta també de clorur de plata era mes tard exposada a través del negatiu translúcid, per donar el positiu final.


Adreça enllaç : 


John Herschel

 Al 1839 se li deu a John Herschel la  descoberta del medi per fixar les imatges, submergint-les en un bany de hipofosfit de sodi, el mateix component essencial dels fixadors fotogràfics actuals. Els avantatges del calotip reposaven principalment en la facilitat de la manipulació de les còpies sobre paper i de la possibilitat de reproducció múltiple. En revenja, la definició, limitada per la presència de les fibres del paper negatiu, no podia rivalitzar amb el daguerreotip
Hippolyte Fizeau
Per reduir encara més el temps d'exposició, es van crear objectius de focals curtes, mes lluminosos, per tant, conservant la nitidesa en tota la imatge. En 1841, el físic Fizeau va reemplaçar el iodur de plata pel bromur de plata la sensibilitat a la llum és molt superior. Res més que alguns segons d'exposició eren suficients per obtenir un daguerreotip. Llavors prendre retrats es tornava possible.







Adreça enllaç:  https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/5/5d/Hippolyte_Fizeau.jpg

Abel Niépce de Saint-Victor
Per tal de millorar la transparència del calotip negatiu, Abel Niépce de Saint Victor, cosí de Niépce, va descobrir el 1847 la forma de reemplaçar el paper pel vidre. Perquè el bromur de plata pugui adherir-se al vidre, va tenir la idea de barrejar-lo amb l'albúmina (el blanc de l'ou). Encara que una mica contrastades, la imatges es van tornar extremadament precises, obligant als òptics a posar a punt objectius encara més eficients.






Adreça enllaç: http://historiccamera.com/images2/tom/datasheet_1797_datasheet_image1.jpg
Scott Archer

El 1851, l'anglès Scott Archer va reemplaçar l'albúmina pel col·lodió, que tenia la base de cotó en pols. Les imatges en blanc i negre obtingudes per aquest procés van aconseguir una qualitat mai abans obtinguda. Inconvenient, el tiroteig va haver de dur-se a terme mentre el plat estigués humit i el desenvolupament es realitzés,  immediatament després.




Adreça enllaç:




Richard Maddox i Charles Bennett

El 1871, un altre britànic, Richard Meaddox, va remeiar aquest problema reemplaçant el col·lodió per la gelatina, procediment perfeccionat per Charles Bennet qui va demostrar que les plaques gelatinizatdes, adquirien una gran sensibilitat, quan un les mantenia durant diversos dies a 32 ° C. Les plaques al gelatino -bromuro no només podien ser emmagatzemades abans d'usar-se, sinó que la seva sensibilitat era tal, que l'exposició no excedia de la fracció de segon.

Per aquesta raó, poc abans de 1880, comença la història de l'obturador, perquè l'alta sensibilitat de les plaques necessitava de la concepció de mecanismes capaços de deixar entrar la llum a la cambra durant només 1/100 i encara un mil·lèsim de segon. Havia avaluar precisament la intensitat de la llum i així el fotòmetre es va convertir en un veritable instrument de mesura.





George Eastman


El nord-americà George Eastman, fundador de Kodak, concebrà el 1888, la idea d'un suport tou. Les plaques de vidre seran progressivament reemplaçades pels rotllos de cel·luloide.






La reproducció dels colors

Li faltava encara a la fotografia, la reproducció dels colors. Les primeres temptatives van ser la iniciativa d'Edmond Becquerel en 1848 i després la de Niépce de Saint Victor, al 1851; els que van demostrar que una placa de plata recoberta de clorur de plata pur, reproduïa directament els colors, encara que de manera inestable.

En 1869, Louis Ducos du Hauron aconsegueix, a Agen, la primera fotografia en colors aplicant el principi demostrat per Maxwell de la descomposició de la llum per mitjà dels tres colors fonamentals, el vermell, el groc i el blau. Aquest va realitzar tres fotografies d'un mateix tema, a través d'un filtre respectivament vermell, blau i groc. D'aquests va obtenir tres positius del mateix color de cada un dels filtres utilitzats. Superposant exactament les tres imatges, va obtenir la restitució dels colors.

El físic Gabriel Lippman va rebre el Premi Nobel el 1906, per haver descobert el 1891, el mitjà d'obtenir fotografies directament en colors sobre una mateixa placa, per mitjà d'un procediment interferencial que ja prefigurava l'holografia. Massa complexa, aquesta invenció no va transcendir l'estadi del laboratori.



El primer procediment mico placa color que va poder ser utilitzat per aficionats, va néixer el 1906. L'autocrom inventat pels germans Lumière, reprenia el principi de la síntesi de tricromia assolida aquesta vegada en un sola placa, per mitjà de l'afegit d'un mosaic de micro filtres de tres colors realitzat gràcies a grans de fècula de patata.



El descobriment del revelador cromogen per R. Fisher des de 1911, va oferir a la fotografia en color una nova direcció. S'havia observat que alguns reveladors produïen imatges amb un color dominant en lloc d'un blanc i negre neutres.El principi tri crom va ser reprès per l'Empresa Agfa per posar a punt el 1936, les pel·lícules Agfacolor, constituïdes de tres capes superposades sensibles respectivament al blau, verd i vermell. Va ser posat a punt un revelador que acoloria les capes segons el color de la seva sensibilitat. Així, la possibilitat de reproduir els colors produir millores en les òptiques, per transmetre fidelment en la pel·lícula, els colors de l'objecte.

En 1935 dos americans L. Mannes i L. Godowsky van millorar el procediment. Comprat per Kodak, va prendre el nom de Kodachrome. Encara que les nostres pel·lícules de color actuals siguin molt sofisticades, no impedeix que hagin d'acudir sempre al bromur de plata, a la gelatina,  així com al principi de base de l' Agfacolor i del Kodachrome.

Adreça d'enllaç foto 1 :




Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars